CENTRE D’ATENCIÓ I SEGUIMENT (CAS) EXTRACTA-LA MINA.

SUSANA JORNALÉ (Educadora social del CAS La Mina)

PREGUNTA. Què es un centre d’atenció i seguiment (CAS)? I qui pot ser-hi adreçat, o derivat des d’altres recursos assistencials?

RESPOSTA. Un cas és un centre d’atenció i seguiment sobre drogodependències. Nosaltres atenem qualsevol tipus d’addicció, al marge de quina sigui la substància addictiva. Els pacients poden procedir de qualsevol altre recurs assistencial. L’avantatge que tenim respecte altres especialitats de medicina és que la gent afectada pot venir per iniciativa pròpia. Així doncs, no cal accedir primer a un metge de capçadera, de manera que el temps d’espera per a ser atès no es perllonga tant en el temps.

P. En relació a les drogues, quines són les més consumides? I quines les més sèries?

R. Sèries, ho són totes. Si contemplem el CAS de la Mina, l’any passat, vam atendre en primeres visites, un nombre igual de persones consumidores d’heroïna (29) i d’alcohol (29). En tercer lloc, tindríem la cocaïna amb 20. I ja després el cànnabis i les benzodiazepines. Tractem d’analitzar com la droga (sigui quina sigui) afecta les persones. Socialment, es pot banalitzar el consum de cànnabis, però el cert és que hi ha xicots joves que estan ingressats amb problemes de salut mental, per causa directa i exclusiva del cànnabis. Ara bé hi ha persones que han provat substàncies i no són dependents: això és així en la gran majoria de casos. En cas contrari, no donaríem l’abast.

P. Quin és el perfil dels usuaris del CAS de la Mina?

R. Tenim un 80% – 85% d’homes. I d’una edat mitjana de 45 anys. Amb baix nivell d’estudis, i amb poca feina regulada.

P. És la Mina un barri amb més conflictivitat que no pas altres? (en el sentit de la problemàtica directa de les drogues o aquelles situacions socials que se’n poden derivar).

R. Sí, de fet és un dels barris que es troben més estigmatitzats. Hi conviu gent molt ‘normal’, amb vides normalitzades i gens disruptives. La Mina es va construir a partir d’un barraquisme vertical. L’any 1975 s’obligà als pobladors d’algunes barriades a aplegar-se per viure junts. I si s’ajunta la pobresa, s’acaba creant un ghetto. Sí que hi ha un consum notable de substàncies al barri. Hi ha gent que s’ha guanyat la vida amb la delinqüència. Ara bé, no delinquint al barri; ho feien en altres zones de la ciutat. El consum de drogues genera un mercat negre: no sempre es paga la substància amb diners sinó que es fa amb objectes robats.

P. En què consisteix la patologia dual? Quin acostuma a ser-ne el pronòstic?

R. La patologia dual és precisament el fet que a hom, apart de tenir un problema d’addicció, també se li suma una patologia mental. Podrien ser aquests alguns casos de depressió o d’esquizofrènia.

P. Hi ha diferències en funció del gènere (homes i dones). Si hi ha diferències, expliqueu-les.

R. Sempre hi ha diferències. Les dones estan molt estigmatitzades si són consumidores de drogues. Estem convençuts que hi ha un cert nombre de dones que no arriben a tractar-se, per causa de tot l’estigma que comporta ser dona i consumidora.  Per exemple, a la Mina hi ha força població gitana i culturalment que les dones gitanes consumeixin està molt mal vist. En dones, potser hi ha més consum de benzodiazepines i d’alcohol.

P. És possible una rehabilitació exitosa? Quins són els factors que la possibiliten, o que n’assenyalen el fracàs?

R. Sí, és possible una rehabilitació exitosa. L’èxit és que deixin de consumir, puguin treballar i que tinguin una vida ordenada i normalitzada. Ara bé, quins són els factors que expliquen l’èxit? En primer lloc, les ganes reals dels addictes de sortir-se’n. Els motius que té la gent per demanar ajuda són diversos: pot ser perquè així ho determina un jutge; o potser ho sol·licita un professional d’una altra especialitat. Poden arribar també per serveis socials i aleshores se’ls fa un seguiment; i finalment poden arribar moguts per la insistència de la parella o la família. Si un pacient no vol guarir-se, difícilment s’aconseguirà res. Sortir del nucli on s’està vivint també és molt positiu. Tot sovint, després d’un ingrés hopitalari per a rehabilitar-se, es pot passar a formar part d’una comunitat terapèutica, o bé d’un centre de dia. Després de molts anys de consum, es requereix un aprenentatge de la vida sense la necessitat de consumir. Cal un suport a la vora.

P. Els adictes a drogues són individus invisibilitzats. Perquè les persones comunes (i sense problemes d’adiccions) passem de llarg alhora d’entendre aquestes casuístiques (podríem dir-ne que menys amables), i que s’escapen de la normalitat?

R. Jo crec que a vegades és per por. Els addictes ens fan de mirall, i és un mirall on és dolorós mirar-se. Ara es parla molt de salut mental. Tanmateix, les persones pensen que un individu és addicte perquè així ho vol, i no pas perquè realment sigui una malalatia. Ells no ha triat la malaltia. Experimenten un mecanisme del cos que els obliga a seguir sent addictes. No és només que se’ls invisibilitzi, sinó que com hi ha persones que en consumir no es tornen addictes, socialment no s’entén que hi hagi persones que hi quedin enganxades.

P. Quines són les fonts dels recursos de què es disposa en un CAS, com el vostre?

R. Nosaltres som professionals a qui ens paga d’administració pública. Aquest servei de l’Hospital del Mar és públic i és gratuït.   A la Mina hi tenim infermers, psicòlegs, metges psiquiatres, i educadores socials. Apart, disposem de recursos per a fer la desintoxicació hospitalària. Altres recursos poden ser els centres de dia; i aquests sí que són de copagament, en funció de la renda dels usuaris. Finalment, hi ha pisos tutelats que disposen d’un educador.

P. Fan xarxa els usuaris? Es donen suport els uns als altres? O bé els usuaris no tenen la capacitat o hablitats personals i socials per tal de crear teixit o xarxa?

R. Sí, hi ha xarxa. Existeixen associacions d’usuaris, grups com els Narcóticos Anónimos (NA). En general, podem dir que hi ha xarxes però no les suficients. Els usuaris s’ajuden entre ells… però nosaltres diem, tot sovint, que en el món de les drogadiccions, no hi ha amics, sinó companys de consum. En el moment en què estan en situacions molt precàries i viuen al carrer, s’agrupen per defensar-se de possibles agressions.

P. Segons el vostre punt de vista la prevenció és útil?

R. Sí, vull pensar que sí. Fa molts anys que ens dediquem a aquesta tasca, i allò que sorprén és que encara cau en les addiccions força gent jove. La prevenció és molt útil però alguna cosa no la fem bé. Alhora,  nosaltres també fem prevenció amb els nostres propis usuaris. M’explico: fem prevenció de recaigudes, tot organitzant grups per buscar estratègies per no recaure. No tots els usuaris del CAS estan abstinents. Llavors quan es fan consums actius, i ho sabem, també els ensenyem a  consumir de manera més segura. Evitar sobredosis també forma part de l’estratègia de la prevenció.

P. Com s’afronten les recaigudes?

R. Hi ha usuaris que les porten molt malament. Les recaigudes es produeixen per haver deixat d’estar atent: l’autoengany, en definitiva. Hom creu que per consumir un xic, no caurà de nou en l’addicció. Tanmateix, aquesta creença és una fal·làcia. Tot dependrà de com d’instransigent sigui un mateix. Es diu que de les recaigudes se n’aprén molt. Davant d’una recaiguda, hom pot analitzar en què ha fallat; on hom s’ha sabotejat a si mateix. Es procura que, com a mínim, la següent recaiguda sigui diferent.

P. En quin ambient familiar es mouen els usuaris? Parlem de famílies desestructurades? Conflictives? I també (perquè no dir-ho) què entenem per familia desestructurada?

R. Hi ha famílies de tota mena. Algunes són molt estructurades i normatives. També hem tingut casos en què els propis pares eren consumidors. Òbviament, en una família en què els pares són consumidors i consumeixen davant dels fills, és fàcil que els fills acabin consumint. Aquest seria un cas clar de familia desestructurada. Ara bé, no sempre un usuari prové d’una familia desestructurada.

P. Quines són les situacions més problemàtiques que es donen de forma més habitual?

R. Els problemes els tenim quan apliquem normativa. Això què vol dir? Doncs que a vegades hi ha usuaris que tracten de saltar-se les normes. Un CAS no és un lloc on hi hagi especialment problemes. Vist des de fora, pot semblar que n’hi hagi de problemes, però no més que en altres espais assistencials.

P. En casos de conflicte com actueu? Quin és el protocol?

R. Doncs, en primer lloc, intentem fer-nos tots costat els uns als altres.  Tenim personal de seguretat que tracta d’impedir que, en alguns moments, puguin produir-se fets violents. Si es produeix una agressió, i el tipus d’agressió és suficientment greu (si hi ha amenaces de mort, insults…) aleshores se’ls expulsa. En expulsar-los se’ls deriva a un altre centre. En cap cas, se’ls deixa sense tractament. En funció de com hagi estat l’agressió el canvi de centre serà temporal o definitiu. Per part nostra, fem una notificació d’agressió en un registre de l’Hospital del Mar.

P. Hi ha algun cas que us hagi cridat l’atenció més que no pas altres?

R. Hi ha casuístiques diverses. Depenent de la sensibilitat dels professionals, hi ha casos que resulten més corprenedors que no pas altres.

P. D’acord amb la vostra experiència, quin és aquell factor (o conjunt de factors) que impulsa les persones a convertir-se en addictes? (personalitat, vulnerabilitats personals…).

R. Sí, aquests factors hi són. I també hi ha un factor imitació. El consum de drogues s’explica per la necessitat de sedar-se; per tenir més o menys sota control l’estat anímic. Un altre factor desencadenant de l’adicció pot ser una baixa autoestima; o la manca de recursos personals, o manca d’habitatge i persones que són víctimes de maltractaments,

P. M’interessa saber quina és la vostra aproximació als usuaris… És psicologista? Quants professionals diferents poden intervenir (per cada cas)? L’abordatge psicològic és útil (aquí, per aquests casos)?

R. Jo crec que sí. Sempre és útil poder-los escoltar. No es tracta d’imposar la teràpia, sinó que els usuaris accedeixin al recurs motu propio i que se’ls faci acompanyament.

P. Comunament es diu que les persones addictes a les drogues són ‘individus indesitjables’. I no pas persones malaltes amb una addicció. Com li explicareu a una persona comuna en què consisteix l’addicció i la patologia? 

R. Li explicaria que l’addicció és una malaltia mental: és el cervell el que realment envia els impulsos al cos. No és quelcom que pugui controlar-se. Si no fos una malaltia, no la tractarien metges. Allò que no sabem és perquè alguns pacients s’hi queden enganxats. Quan ho sàpiguem, haurem fet net amb aquest assumpte.

P. En relació a la venopunció assistencial, els usuaris entenen que és un espai segur? L’empren amb assiduïtat o no?

R. Sí. L’assitència assistida és un bon recurs. L’entorn és segur ja que les drogues es prenen sota la supervisió de professionals Hi ha, pert tant, un acompanyament. El material que s’empra és estèril i segur. Es redueixen molt els riscos d’infeccions. No hi ha compartició de material. En cas de sobredosi, l’infermer o infermera actuen d’immediat. Els usuaris han de signar documentació d’acord amb la qual ells vénen al CAS a consumir les substàncies. i que, en cas de sobredosis, se’ls assistirà. Dit d’una altra manera: no poden utilizar el recurs amb la intencionalitat de suïcidar-se. Nosaltres els ensenyem a consumir, en relació a la quatitat i la manera d’administrar la presa de la substància.

P. També en relació a la sala de venopunció, els usuaris troben diferències alhora de consumir drogues en aquest espai o prendre’n en altres espais (via pública) o privats? Ho comento perquè deu tractar-se ambdós d’espais diferents en quant a la socialització que s’hi pot produir.

R. La qüestió és que pot ser una mateixa persona la que consumeixi a la via pública i la que consumeixi en el CAS. Les sales de consum tenen uns horaris de funcionament determinats. Què troben en la sala de consum? Doncs la tranquil·litat; un espai net, higiènic, ja que quan s’està a la via pública s’ha de vigilar que un no sigui vist.  En obrir les sales, hi va haver el cas d’un usuari que prenia molta cocaïna intravenosa i deia que mai podria consumir aquesta droga en un espai tancat. Ara bé, va donar la casualitat que un any més tard s’havia convertit en l’usuari que més havia utilitzat la venopunció.

P. Què hauria de canviar per tal que la situació dels usuaris millorés?

R. Ara per ara, com tota la societat reclama, seria vital que els usuaris disposessin d’un allotjament, i que hi haguessin més recursos.  Si hom té una llar, poden treballar-se altres aspectes.  Les comunitats terapètiques també ofereixen cobertura, però no poden absorbir tants usuaris.

Barcelona, 14 d’octubre de 2026